Els nens necessiten reafirmar-se constantment. De fet, estudis realitzats per experts en la matèria semblen demostrar que els nens fins als 6 anys són incapaços de posar-se en la pell de l’altre. Per tant, el món gira entorn al seu jo i frases com la que tractem avui són senzillament un sinònim de “aquí estic jo”. Com és possible que aquell homenet que no aixeca un pam de terra ordeni i mani dèspotament? Sense un bon tractament és totalment possible; com fer-hi front, un repte per aquesta secció.
Però posem un cas, avui ha estat un d’aquells dies que preferiries oblidar. La feina extraordinàriament feixuga, els companys summament avorrits, el cap malauradament obsessionat en teu treball i el trànsit de camí a casa especialment dens. Vaja, un d’aquells dies en que penses: “quan em tocarà la primitiva?”
Saps que al arribar a casa comença la batalla: banyar el nen, posar-li el pijama, fer que reculli les joguines, distreure’l mentre fas el sopar. Saps que avui has tingut un mal dia i l’últim que vols és fer-ho pagar als que estimes; així que, tot i el cansament, decideixes fer macarrons. Preferiries fer una truita i anar a dormir però vols tenir un sopar tranquil, no haver de lluitar.
T’esforces per prepara-li el plat de la manera més atractiva possible, mentre el teu marit passa per la cuina i et diu innocentment: “Macarrons!! Quina feinada, no se perquè et compliques tant, amb lo fàcil que seria fer una truita”. Agafes aire per evitar tirar-li els macarrons pel cap.
Mentre crides al nen/a, creues els dits demanant si us plau que els astres et siguin propicis. Seu a taula, mira el plat, moment de silenci, saps que la sentència es decisiva, no hi ha apel·lació possible. I aleshores, ho deixa anar:
“Això no ho vull!!!”.
Judici, veredicte i mort, en aquest moment saps que no serà gens fàcil. Pel cap et passa la possibilitat d’enviar-lo a dormir sense sopar. Busques consol en el teu home però endevines aquell somriure de “ja ho deia jo, truita...”
És important respirar de nou. El més important és no immutar-se, fer veure que no ho has sentit, que no va amb tu. La resposta ha de ser clara i ferma:
“No et preocupis fill, si no en vols li ho donarem al canari?”
En aquest moment el teu fill, segurament, davant d’aquesta resposta absurda ja que no tenim canari, preguntarà: “Quin canari?”
Arribats a aquest punt, hem aconseguit desviar el tema de debat dels macarrons al canari. Tot un èxit, sols es tracta de mantenir la història del canari mentre li vas embotint macarró rere macarró. I si tens sort, fins i tot “l’home de la truita” t’ajudarà a explicar perquè els canaris prefereixen macarrons a una truita.
Sabem, benvolguts pares, que la història del canari, després d’un dia dur, és difícil, però qui diu que és fàcil alimentar a les bèsties? Sols la satisfacció d’estirar-nos al llit al final del dia, i saber que el nostre petit àngel dorm amb la panxa plena gràcies a un canari, ens ajudarà a dormir amb un somriure a la boca. Bona nit...
Però posem un cas, avui ha estat un d’aquells dies que preferiries oblidar. La feina extraordinàriament feixuga, els companys summament avorrits, el cap malauradament obsessionat en teu treball i el trànsit de camí a casa especialment dens. Vaja, un d’aquells dies en que penses: “quan em tocarà la primitiva?”
Saps que al arribar a casa comença la batalla: banyar el nen, posar-li el pijama, fer que reculli les joguines, distreure’l mentre fas el sopar. Saps que avui has tingut un mal dia i l’últim que vols és fer-ho pagar als que estimes; així que, tot i el cansament, decideixes fer macarrons. Preferiries fer una truita i anar a dormir però vols tenir un sopar tranquil, no haver de lluitar.
T’esforces per prepara-li el plat de la manera més atractiva possible, mentre el teu marit passa per la cuina i et diu innocentment: “Macarrons!! Quina feinada, no se perquè et compliques tant, amb lo fàcil que seria fer una truita”. Agafes aire per evitar tirar-li els macarrons pel cap.
Mentre crides al nen/a, creues els dits demanant si us plau que els astres et siguin propicis. Seu a taula, mira el plat, moment de silenci, saps que la sentència es decisiva, no hi ha apel·lació possible. I aleshores, ho deixa anar:
“Això no ho vull!!!”.
Judici, veredicte i mort, en aquest moment saps que no serà gens fàcil. Pel cap et passa la possibilitat d’enviar-lo a dormir sense sopar. Busques consol en el teu home però endevines aquell somriure de “ja ho deia jo, truita...”
És important respirar de nou. El més important és no immutar-se, fer veure que no ho has sentit, que no va amb tu. La resposta ha de ser clara i ferma:
“No et preocupis fill, si no en vols li ho donarem al canari?”
En aquest moment el teu fill, segurament, davant d’aquesta resposta absurda ja que no tenim canari, preguntarà: “Quin canari?”
Arribats a aquest punt, hem aconseguit desviar el tema de debat dels macarrons al canari. Tot un èxit, sols es tracta de mantenir la història del canari mentre li vas embotint macarró rere macarró. I si tens sort, fins i tot “l’home de la truita” t’ajudarà a explicar perquè els canaris prefereixen macarrons a una truita.
Sabem, benvolguts pares, que la història del canari, després d’un dia dur, és difícil, però qui diu que és fàcil alimentar a les bèsties? Sols la satisfacció d’estirar-nos al llit al final del dia, i saber que el nostre petit àngel dorm amb la panxa plena gràcies a un canari, ens ajudarà a dormir amb un somriure a la boca. Bona nit...
posted by La familia trap @ 7:27 AM
0 comments
